|
IN
MEMORIAM Dr.
Pere-Joan MIRALLES i DAMIENS El Dr. Pere Joan Miralles Damiens, pioner de la Cirurgia Cardiovascular catalana i espanyola, ens ha deixat aquest estiu passat. Va
cursar els seus estudis a la Facultat de Medicina de Barcelona on va
llicenciar-se lany 1954. Durant aquest període de la seva formació
com a
metge, ja va sentir latracció per la cirurgia i va tenir els
seus primers contactes amb aquesta disciplina a lHospital de la Santa
Creu i Sant Pau, primer com alumne intern del Servei dUrgències, i
després com a metge assistent del Servei de Cirurgia General del Dr. Pi
Figueras, on ja va entrar en contacte amb la recent creada Secció de
Cirurgia Cardiaca. Empès
per la seva innata curiositat i inquietud científica, va dedicar-se
intensament en preparar-se per a poder desenvolupar amb èxit aquesta
especialitat nova i per tal daconseguir una base adequada, afiançada
en coneixements sòlids. Inicià la seva formació en cardiologia
clínica al mateix temps que col·laborava en la realització dels
primers estudis hemodinàmics que, en aquells temps, realitzaven els
cirurgians cardiovasculars. A partir daquest moment comença la seva
relació estreta de treball i amistat amb el Dr. Mario Castro,
encarregat de dirigir i posar en marxa la secció de Cirurgia
Cardiovascular. La realització, per ell mateix, daquests estudis
hemodinàmics, malgrat donar-li un pes específic dins del grup, no va
fer-lo desviar de la seva vertadera vocació quirúrgica i por això
intervé com ajudant en
les primeres commisurotomies mitrals tancades i en intervencions
per a donar solució, encara que fos solament paliativa, a tota una
sèrie de cardiopaties congènites que, de moment, no tenien correcció
quirúrgica. A finals de 1956 va incorporar-se al nou Servei de Cirurgia
Cardiaca i Cardiologia creat a lHospital de la Creu Roja de
Barcelona. Avançant-se al seu temps, aquesta unitat tenia com a primera
i principal prioritat oferir als pacients cardiológics una atenció
global;
i per tal daconseguir-ho es va decidir que fos dirigida per
els Dres.Castro Llorens, cirurgia y Trias de Bes, cardiòleg. Immediatament,
aquesta unitat començà a desenvolupar una gran activitat quirúrgica,
recolzada en un grup selecte de cardiòlegs clínics,
al mateix temps que en un potent cabinet dexploracions
complementaries on es practicaven, ja de forma quasi rutinària,
angiocardiografíes, aortografíes selectives i tota una sèrie de
tècniques diagnostiques encaminades a possibilitar el tractament
quirúrgic de les cardiopaties congènites. Després de repetides
estances en el Servei del Dr. Derra a Dusseldorf, Alemanya, va poder
posar en marxa la cirurgia a cor obert amb lajuda de la hipotermia
superficial, el que va permetre la correcció quirúrgica de
cardiopaties més complexes. La seva posició dins del Servei de
Cirurgia Cardiaca va anar-se afiançant talment que al poc temps rep el
nomenament oficial de metge auxiliar, cosa que el va permetre entrar a
formar part del staff quirúrgic. Posteriorment, en lany 1962, va
passar a desenvolupar el càrrec de sub-cap de cirurgia Cardiaca. Es a
partir daquest any quan es comença a utilitzar la hipotermia
profunda segons la tècnica del Dr.Drew, lo que va possibilitar la
correcció total de força cardiopaties congènites complexes i
realitzar les primeres substitucions valvulars. El 1961 va participar en
la creació de la Asociación Española de Cirugía Cardiovascular, més
tard Sociedad Española de Cirugía Cardiovascular, en qualitat de
membre fundador arribant a desenvolupar més càrrecs directius a la
mateixa. A finals del 1968 va
deixar lHospital de la Creu Roja per, a partir del 69, passar a
dirigir el germen del que seria amb el temps el Servei de Cirurgia
Cardiovascular de Nostra Senyora del Mar de Barcelona, al ésser nomenat
Jefe de Cirugía Cardiovascular de la Zona de Levante de la Obra
Sindical 18 de Julio. Els
inicis daquest nou camí varen ésser força durs, ja que va haver de
crear, pràcticament des de res, una nova estructura funcional, però
gràcies al seu gran esperit emprenedor i a una innata habilitat per a
improvisar solucions vàlides, permetent-li, amb lajuda dartesans
ben allunyats dels circuits de fabricació de material quirúrgic,
arribar a construir-se la seva pròpia màquina extracorpória, un
oxigenador de discs metàl·lics, un canviador de temperatures ben
eficaç i inclòs un desfibril·lador elèctric. El disposar daquest
aparellatge de la seva propietat, va ser el que li va permetre posar en
marxa un servei altament tecnificat que sobrepassava en molt les
possibilitats tant econòmiques com estructurals del propi centre
hospitalari en el que desenvolupava la seva activitat. En làrea
clínica va aconseguir, en poc temps, contar amb el suport entusiasta
del grup de cardiòlegs del Hospital del Mar i també del Cap de
Cardiologia de la "Obra Sindical", Dr. Azorín, amb qui va
establir uns sòlids llaços damistat. La posta en marxa del equip
quirúrgic va representar per a ell un problema molt més seriós degut
a la mancança despecialistes o de cirurgians que tinguessin certs
coneixements cardiovasculars; malgrat tot, va aconseguir amb la seva
serietat i entusiasme lafecte i adhesió incondicional dels seus
neòfits col·laboradors a qui va dirigir cap a daltres serveis de
més envergadura per tal de poder especialitzar-se i adquirir una
experiència que no podia proporcionar-los en aquell moment. Malgrat les
dificultats que va haver de superar no va ésser aquella una època
estèril des de el punt de vista científic ja que, com autèntic
pioner, va realitzar amb èxit la primera aneurismectomía del ventricle
esquerre del país així com la primera assistència ventricular
mecànica amb màquina extracorporia en un pacient amb afectació
reumàtica mitro-tricuspídea i descompensació que no responia
al tractament mèdic convencional tònic deplectiu. Va dissenyar un
elèctrode de marcapàs epicàrdic i hi va arribar a tenir una tal
experiència amb ell que lhi va permetre presentar, en el Congrés
Mundial de la especialitat celebrat a Barcelona el 1973, els
excel·lents resultats obtinguts en 470 casos dimplantació de
marcapàs epicàrdic per toracotomía esquerre. En
aquesta època va lograr afiançar lequip quirúrgic i a més, amb el
suport de lEscola de Cardiologia de Barcelona en aquell temps ubicada
a lHospital de la Santa Creu i Sant Pau, va consolidar una activitat
quirúrgica important sobre tot centrada en la cirurgia valvular. La
seva gran humanitat el va fer molt estimat pels seus pacients, arribant
a ésser pera a tots ells un referent obligat com li varen demostrar
inclòs després de deixar la seva activitat quirúrgica. En lúltim
any, encara que afectat per la seva malaltia, va continuar en contacte
amb el mon mèdic i amb la Societat Catalana de Cirurgia Cardiaca, de la
que havia estat president, a traves del seu fill a qui va saber inculcar
lamor i devoció pel treball ben fet i per la nostra especialitat. Tots
els seus col·laboradors, i jo especialment, hem considerat un privilegi
haver treballat amb el Dr. Miralles, havent-se creat una relació tant
profunda dafecte i amistat que ens ha fet sentir enormement la seva
pèrdua. Serveixi aquest record de la seva trajectòria com un
reconeixement a tota una vida dedicada a la cirurgia cardiovascular. Descansi
en Pau.
Dr. E. Saura President CATSCS
|
|
|
|
|
|
